Ahir vam arribar a les tantes a Panglao. Les tantes són les 8:00 però entre pitos i flautes.
Avui ens prenem el primer dia de relax i per demostrar-ho, ens hem llevat a les 10:30, perquè encara estem en horari català. La Nora tal i com s’ha llevat ha començat amb la matraca de la piscina. Dani, et banyes? Mami, et banyes? Dani, et banyes?
Al final he entrat jo, perquè fa calor però l’aigua no està precisament calenta. Però si que es veritat que si et banyes amb la Nora, en 5 minuts l’aigua està super calenta encara que per tirar-te de cap hagis hagut de trencar el gel amb el cap. No para quieta. Entra, surt, es capbusa, se’t penja del coll, …
Hem anat a esmorzar a un lloc molt guachi al costat de l’hotel. Un lloc que no sembla gens d’aquí perquè l’estètica és rotllo industrial i tot està fet amb mimo. Tot net i tot molt dissenyitos. A més, el café està molt bo i ens hem fotut uns bikinis la mar de bons.
Després hem agafat la motillo i tots tres a inspeccionar la platja. D’aquestes de les que hi ha a tot arreu excepte a Masnou. Puja i baixa el nivell de l’aigua i nosaltres sempre arribem quan està baixa. És guai caminar per llocs que hi ha majoritàriament sorra i bassals d’aigua amb peixitos i bitxos de mar.
La Nora va cridant un “Toma”, “Venga”, “Guau”, … cada cop que veu alguna cosa que li agrada (que és tot). Una closca del que sigui, una pedra, un bitxet, … No sé quants colegues a fet tipus ‘hermitaño’. Els agafa tots, se’ls posa a la mà i quan els deixa, comenta lo valenta que és. Que ho és.
D’aquí a la piscina un altre cop, no fos cas que se’ns assequi el peixet. Relax i a esperar l’hora de sopar. Avui a tocat el Kajun, un restaurant de fritanga (bàsicament) però ben feta. La paret plena de xapes de coses vintage, grups de música, motos, pinups, …
Ens fet un veig-veig de 2 hores, mentre sopavem. Evidentment l’Ester en modo relajao i la Nora i jo a veure quí ho feia més difícil. Jo he començat a fer buscar paraules al revès, paraules molt petites i lluny (per vacilar de bona vista), …
Estem a la platja Alona, a l’illa de Panglao. L’illa és super local, res turística i molt autèntica, en el sentit que viuen com viuen ells i s’acabó. Excepte a la zona de la platja, que hi ha una àrea d’uns 3kms2 on els turistes trobem tot alló que ens fa feliços, que vindrien a ser les coses que ens sonen de casa nostra, no fos cas que ens allunyessim gaire de la zona de confort.
Vull dir, que si anem per la carretera i tenim gana, no podem parar a un restaurant de gent local. Podriem, però veiem les condicions i la cuina, i … nyec. Normalment és un fogonet amb un cuiner que no ens dona cap seguretat amb la higiene. Alhora la matèria primera, tampoc estaria en unes condicions que aprovariem a qualsevol restaurant llardós de casa nostra. Aquí tot es porta a un nivell superior (inferior de fet). Llavors anem a un restaurant que té estética europea i allà, com les cadires i les parets ens sonen familiars, vena als ulls i palante. Com si en aquests llocs l’inspector de sanitat fos el cuiner i el pollastre que serveixen portés una etiqueta de higiene signada pel forense de CSI.
En fi, cadascú s’enganya com pot. Demà anirem a sentir-nos feliçment auto-enganyats a un altre lloc amb estètica coneguda.